A SANTIAGO

Leave a Comment












Potser per massa vist 
aquest paisatge que és el meu, 
no va més enllà de la monotonia
del que tinc ja molt vist.
Hi he passat tantes vegades, que,
no hi ha lloc per a sorpreses
ni res de nou a descobrir.
La tristesa m'acompanya aquest setembre
lluny de ranvespres captardans i agresius.
Avorrit deixo vagar la vista
en aquest paisatge quotidià
massa tranquil pel meu gust
però que tambè conforta i convé
ara que em sento mitjanament feliç
malgrat les obligacions propies
de vetllar a qui no pot ja passejar amb mi
i espera a casa, melangiosament
mentre se li acaben els dies
..................i el seu temps.



(a Santiago, el pare, dies abans de la seva mort)