FUTBOL

1 comment




M’hi portaba el pare
el diumenge a la tarda
després de dinar i la migdiada,
cada quinze dies sens falta.
Pel camí, abans d’entrar
comprava la regalèssia
i uns caramels al Sanchez
tota una institució,
quan la Creu Alta era jove.
Després a la graderia,
en començar el partit,
dempeus els afeccionats
jo veia ben poca cosa,
només tenia vuit anys,
i no era de gaire alçada.
En sabia del perill
per lo fort que la mà,
el pare m’apressava,
o pels crits i els uiuiuis
quan el Centre d’Esports
alguna ocasió creava.
Si feien algun gol
mes que crits, eren ja
auténtics alarits,
i jo també cridava,
tot i que no veia res, només
cames i més cames,
i el fum que m'envoltava
dels puros i els cigarrets.

*

1 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Aquello era fútbol sin negocio.
Hoy la gente en paro y los jubilados a punto de quedarse sin pagas dobles porque no hay pasta para ello, jalean a tres personas que están ganando 55.000 euros diarios cada uno sólo de jornal al día.
Hoy es otra cosa.