5.2.18 - No comments

BÈLGICA













Brussel·les trista, grisa d’aigua i diners.
El vent glaçat del nord passa lliscant
per les façanes
dels edificis innocus d’Europa.
Als parcs, herba gebrada i esquelets
dels arbres sense fulles.
Els belgues són feliços, xipollegen
en bassals de cervesa. I mengen waterzooi
i carbonada i musclos i patates fregides.
Tenen un no-sé-què surrealista,
els belgues, i una ànima catòlica.
Fan una vida dolça,
una vida petita com un bombó de xocolata.
Els valons parlen un francès estrany
i els flamencs, el flamenc. I no s’entenen. Regalimen
sota el plugim les estàtues públiques:
sants i reis, benefactors del poble,
davant de les esglésies, dels palaus,
dels mercats i els museus.
La pintura flamenca és realista.
La seva perfecció cansa una mica,
li falta
la invenció italiana (la pittura
è una cosa mentale, va dir el vell Leonardo).
Els flamencs pinten la vida dels homes,
com va dir Brueghel, i això acostuma a ser
una mica avorrit, a no ser que la pintin
Jan van Eyck o bé Rogier van der Weyden
o bé Hans Memling
o Hugo van der Goes o el mateix Pieter Brueghel.
O bé aquell boig de Hyeronimus Bosch.
L’arquitectura antiga sol ser gòtica,
un gòtic que s’escampa als llarg dels segles:
totxo, pedra i daurats
i puntes de coixí i pastisseria.
La moderna és innòcua, ja ho he dit,
és el frígid espai de la riquesa,
és el pes burocràtic d’una Europa caduca,
fet de marbre i de vidre.
Entremig hi ha una mica d’art déco
feixistitzant: estacions i hotels.
I aquella llibertat de l’art nouveau,
sempre una mica sobrevalorat.
El país, cap al nord, és molt pla,
ja ho va cantar Jacques Brel en una cançó esplèndida.
I és verd entre les boires.
L’Atlàntic li ofereix
un horitzó de vida inconeguda.
Per Carner aquest país va ser el recés final.
Hi va polir els seus versos i hi va veure la vida
que se li esgrogueïa
com les petites fulles dels bedolls.
La memòria se li va fer boirosa
i el seu món se li va tornar gris.
No estic segur que Bèlgica sigui un país per viure-hi.
No estic segur que Bèlgica sigui un lloc per morir-hi.

5, 6, i 7 de desembre de 2017» - Narcís Comadira

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)