29.8.18 - 
anoarra
2 comments
anoarra
2 comments
RANVESPRE
El sol tardà, entra per la finestra,
mentre Maria dorm
la llum s'escampa per sa cara,
vanes ganyotes tracten d'allunyar-la,
somriu i en girar-se,
la llum perd la referència,
inundant l'estança.
Més tard, a poc a poc decau
fins que els pisos del davant
en ombra la transformen,
i la llum esdevé tranquil·la,
aliena a tot,
com ho està Maria.
mentre Maria dorm
la llum s'escampa per sa cara,
vanes ganyotes tracten d'allunyar-la,
somriu i en girar-se,
la llum perd la referència,
inundant l'estança.
Més tard, a poc a poc decau
fins que els pisos del davant
en ombra la transformen,
i la llum esdevé tranquil·la,
aliena a tot,
com ho està Maria.
2 comments:
Me gusta la metáfora.
Lo he leído y releído.
Y a la segunda vez, me ha gustado más.
Una abraçada.
Hay una regla muy sencilla para distinguir entre lo que es gran poesía y lo que no lo es: ¿La volvemos a leer una vez y otra? ¿Nos afecta de forma creciente cuanto más la conocemos?
Publica un comentari a l'entrada