L'OFICI DE VIURE
El meu paisatge no passa mai
d'una vulgar monotonia.
Intento allunyar-me, buscar
algún nou camí que em sorprengui,
més és inútil, però no defalleixo,
penso que encara queda lloc a l'esperança
que cal cercar-la en el futur, car
el present se'm regira
i em culpa de tots aquests anys
en que poc he viscut.
Intento obrir nous espais de llibertat,
malgrat la llibertat no passa de ser una utopia,
malgrat la llibertat no passa de ser una utopia,
però cal cercar-la, lluitar per ella
sense esperar cap recompensa
més enllà de la satisfacció
d'haver-ho intentat debades.
No sé si és consol o angoixa
pero els que rere meu vindran
faran més o menys el mateix, car així és
de previsible i monòton,
el difícil ofici de viure
sense manual d'instruccions.
* * *
sense manual d'instruccions.
* * *
1 comments:
Publica un comentari a l'entrada