PLUJA


Plou i tu dius és com si els núvols
ploressin. Després et cobreixes la boca i apresses
el pas. ¿Com si aquests núvols escanyolides ploressin?
Impossible. Però llavors, ¿d'on aquesta ràbia,
aquesta desesperació que ens ha de portar a tots al diable?
La Naturalesa oculta alguns dels seus procediments
en el Misteri, el seu germanastre. Així aquesta tarda
que consideres similar a una tarda de la fi del món
més aviat del que creus et semblarà tan sols
una tarda malenconiosa, una tarda de soledat perduda
a la memòria: el mirall de la Natura. O bé
l'oblidaràs. Ni la pluja, ni el plor, ni els teus passos
que ressonen en el camí del penya-segat importen;
Ara pots plorar i deixar que la teva imatge es dilueixi
en els parabrises dels cotxes estacionats al llarg
del Passeig Marítim. Però no et pots perdre.

ROBERTO BOLAÑO



Lluvia

Llueve y tú dices es como si las nubes
lloraran. Luego te cubres la boca y apresses
el paso. ¿Como si esas nubes escuálidas lloraran?
Imposible. Pero entonces, ¿de dónde esa rabia,
esa desesperación que nos ha de llevar a todos al diablo?
La Naturaleza oculta algunos de sus procedimientos
en el Misterio, su hermanastro. Así esta tarde
que consideras similar a una tarde del fin del mundo
más pronto de lo que crees te parecerá tan sólo
una tarde melancólica, una tarde de soledad perdida
en la memoria: el espejo de la Naturaleza. O bien
la olvidarás. Ni la lluvia, ni el llanto, ni tus pasos
que resuenan en el camino del acantilado importan;
Ahora puedes llorar y dejar que tu imagen se diluya
en los parabrisas de los coches estacionados a lo largo
del Paseo Marítimo. Pero no puedes perderte.

2 comments:

Calle abajo, tan solo con volver la cabeza, la noche.

Publica un comentari a l'entrada