31.1.20 - 
- anoarra
No comments
- anoarra
No comments
UN VELL PASSEJA
Duc tots els anys que fa que vivim junts
com un abric pesant en una nit d’hivern:
abriga tantes hores de dolor.
Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,
hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassí
em pot fer por si duc l’abric gruixut
dessota el qual amago aquest amor
de canons retallats.
Sento el poema dins l’estómac:
una gana que em salva de la mort.
Hi ha tanta fosca dins de cada màniga
que ara les mans, artrítiques i fredes,
són un oblit o bé una despedida.
Joan Margarit.
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada