A UN VIEJO PÚGIL (Jorge Teillier)


Revistas color sepia, programas de matches estelares,

el par de guantes firmados por el Presidente
cuando ganó el Campeonato
colgados junto al retrato de la Difunta
lo hacen buscar la gloria del Álbum amarillento
y mientras hierve el agua en el anafe
va recordando la cara del público y sus rivales
a quienes el tiempo les ha contado diez.

La tarde cuelga frente a su ventana
como una raída y sucia bata de combate,
y él vuelve a bailotear en el ring,
siente ovaciones en la tarde muerta.

No crean que está solo
mientras prepara el café
y hace guantes frente al espejo
que le muestra su nariz rota y sus orejas de coliflor.

Todas las tardes regresan sus admiradores
que en la estación se empujan para llevarlo en hombros
a la vuelta de su gira triunfal
y lo dejan en la primavera del césped de pez—castilla
donde —como le prometió a su madre—
sueña que ha esquivado —sin despeinarse— los golpes del olvido.


EL BOSC CREMAT


    El bosc ha desaparegut
      la terra és d'una grisor
      que fins i tot fa basarda
      i els troncs dels arbres contemplen
      impàvids la desfeta.
      No hi ha sorolls ni ocells
      que cantin de matinada,
      esquirols ni res que s'assembli a la vida.
      Comencen tímidament a créixer
      les primeres herbotes i algun arbre
      que tímidament rebrota.
      El bosc cremat, gris sense ombra
      presenta algun indici de nou
      de què es renova la vida.
      
                A la tardor s'hi faran bolets.

NUESTRA CARENCIA


Si el universo avanza 
hacia su desintegración 
si el tiempo es hambre y el espacio es frío 
nuestra carencia no tiene remedio 
nuestra carencia es el remedio 
porque no es nuestra porque no 
                                                    somos 
más que agua aprisionada 
                                              un cuerpo 
sometido a la gravedad 
a las leyes 
de la entropía 
maneras de representar el infierno  de ser materia y no poseer 
más que una imagen. 


«Nuestra carencia», de Micaela Paredes
en Propétides, Editorial Devenir, 2024 
por Villavicencio -descontexto.

17.6.25 - No comments

FANTASMES ERRANTS


deixeu-me morir així .
les branques tenen músculs
       turons s'aixequen
el núvol s'aboca
         en una tassa
.
al bosc
han menjat els senglars
estan confortablement calents
i somnolents
.
cada clar està gravat
  en una pantalla que porto
enrotllada com una tela
           al cap
.
un llençol
             estès sobre
               els ulls dels morts
exclou la mirada del món
a la tela
    desenrotllada
mentre segueixo el seu rastre
      al bosc que vaig conèixer.

Baudelaire va ser un dels primers que van donar un nom 
en descriure el desarrelament de les noves masses urbanes.

"... com fantasmes errants sense sostre
obstinadament es lamenten. "



Pàgines de la ferida, John Berger

EL MEU TEMPS














No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar en l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
 - que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès sé que hi són
però no les trobo, 
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.

                                

COBEJÓS DE CEL I TERRA


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
mentre criden a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica que m'apropo el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap a la mar.
De mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar
................     ccobejós de cel i terra.


25.4.25 - 1 comment

TERCER MON















Des de la seguretat del recer de casa
contemplo aquest món esvalotat.
De veres voldria intentar arreglar
moltes d'aquelles coses que no m'agraden,
però és feina molt feixuga i poc agraïda,
que necessita de moltes complicitats
i qui més qui menys no està per la labor.
És molt més fàcil pontificar, si pot ser
amb la panxa plena i una cervesa a la mà,
tranquil·litzar la consciència amb quotes
que mensualment et carrega el banc,
divagar perdut en mig de paraules buides
i algun que altre eufemisme. Justificar
aquesta mancança amb mitges veritats
excuses de mal pagador, o amagar
el cap sota l'ala qual un estruç covard,
donant la culpa als altres, per suposat.
Suara ha mort algú en algun lloc
d'una mort que no l'hi pertocava
no te rostre, nom, raça ni edat
probablement hauria estat possible
si fóssim més conscients, evitar-ho,
tot i que maulauradament no ha estat així.
Al tercer món, li hem posat més,
bastant més que un doble vidre,
tones i tones de cinisme i indiferència
salpebrades de barra i comoditat.

NAGÚ, DE GHASSAN KANAFANI

 


Desearía que los niños no murieran. 
Desearía que fueran elevados temporalmente 
a los cielos hasta que termine la guerra.

Entonces regresarían sanos y salvos a casa, 
y cuando sus padres les preguntaran, 
¿Dónde estuvieron?, ellos dirían, 
Estábamos jugando entre las nubes.

27.3.25 - 2 comments

RECORDS


De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, si, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.

La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,
les xapes i els botons per jugar a fútbol.
Els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda. 
El més de Maria i la Setmana Santa.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.

Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà... per sempre.
                   

26.3.25 - 4 comments

TEMBLOR EN LA TIERRA

Una vez la tierra tembló
al recibir un cuerpo que apenas era cuerpo.

Un cuerpo que tenía raíz 
y que quería ser tronco y ramaje 
y savia en curso fluyente 
que aprendiera a hibernar 
y luego a florecer de nuevo y más tarde
a saberse sombra de otros cuerpos vivos. 

Porque los cuerpos no nacen
para estar muertos. 

La tierra tembló como lo hace cada día
por tantos hombres que caen. 
De ella, en aquella profundidad desconocida,
al cuerpo le crecieron cabellos revoltosos
un mentón afilado y duro
una barba hirsuta 
un pecho de lluvia nutriente
sabiéndose ya entraña de la vida. 
Y la mirada permaneció abierta
desafiando el paisaje borroso.

Una alondra emitió su voz acusadora
y la tierra volvió a temblar. 

Caída indeseada
desde allá abajo una mano oscura
arranca de la superficie al hombre bueno. 
La maldad no avisa 
y el hombre, incauto o prevenido, 
no sabe evitar la involuntaria captura. 
Atónito. La voz le quiebra sin entender 
su aguda inmersión en el silencio. 

Entonces el ave, junto a él, extiende su plumaje 
y se resiste a apagar el canto. 
Sabe que no puede abandonarle. 
Mira los ojos inmaculados del hombre
limpia el perímetro del yacente
y despliega su vuelo para salvarlo del olvido.



Hernán Eugenio González Soria, estudiante de Medicina de 20 años en Tucumán, hijo del poeta Juan González, fue secuestrado y pasó a ser uno de los miles de desaparecidos. Sus restos aparecieron hace pocos años en el Pozo de Vargas, en Tucumán, y fueron identificados junto a los de más de 150 personas. 

23.3.25 - No comments

COSES TRENCADES


A broken thing can be a thing of beauty - Sam Abrams

He notat com em lliscava
després de beure'm el cafè,
l'he vist baixar poc a poc
quasi a càmera lenta
fins arribar al terra, on el got
ha explotat en milers de bocins
de cristalls que brillaven
pels raigs del sol que, indolents
entraven a la cuina.
Les coses trencades,
tenen també la seva bellesa,
algunes vegades.



PLOREN PER TU

Començ la primavera
amb pluges i emboirada,
la blava llum dels dies
l'hem perdut de moment.
En un anunci, una nena pregunta
per què ploren els núvols?

Ploren per tu
i la teva innocència.