26.6.12 - 
2 comments
2 comments
SIS D'AGOST
Com podrem oblidar aquella guspira!
En un instant els 30,000 als carrers van desaparèixer
En el fons de les tenebres, aixafats
els crits dels 50,000 van cessar.
.
Quan el fum huracanat i groc es va esvair
els edificis estaven destrossats, els ponts fosos
els trens plens de gent que van quedar socarrimats,
vast ermot de runa Hiroshima.
Amb pells penjant com tires velles
amb les mans al pit
trepitjant líquid encefàlic
vestint trossos de tela cremada en els seus malucs
ploraven homes i dones nus caminant en processó.
Cadàvers com budes de pedra, dispersos al jardí d'una escola.
,
La multitud es va amuntegar a la riba del riu,
després va grimpar a les basses,
i va esdevenir una pila de cadàvers sota el sol abrasador.
Enmig de les flames que s'aixecaven al cel crepuscular
els barris on vivien la meva mare i els meus germans, aixafats vius,
van ser coberts pel foc.
En un lloc ple d'excrements
noies escolars estaven tirades;
els ventres inflats, els ulls arrencats, els caps sense pèl,
els cossos esquarterats.
El sol del matí il·luminava a una massa anònima apinyada.
Ningú es movia.
En l'estancament de la pudor
se sentia només el brunzit de les mosques.
Com podrem oblidar aquell silenci
que queia a la ciutat de 300,000 habitants!
Com podrem oblidar
aquella pregària mai pronunciada per les conques blanques i
buides de les nostres dones i els nostres fills!
Sankichi Toogue
2 comments:
Recordant les grans tragèdies, com aquesta, em meravella que encara continuï la història i que no ens haguem acabat d'exterminar.
el poema es fredament terrible. Ja falta menys perquè ens exterminem del tot Júlia.
Publica un comentari a l'entrada