ANOARRA

.

Visiblement cansat pels fets,
no es que em vingui molt de gust
fer balanç del que ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
se que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que son els greuges
pot molt més que el deure que son els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracte
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o aixó dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en que la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a la honestedat,
a pensar menys en un i més en els altres
a donar-se i a donar-ho, sinó tot,
el que faci falta, de manera desinteressada.
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
la meva vida. Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencis tardà.
La vellesa, és l’autocrítica de la naturalesa -
o més aviat una venjança
........................................- diria jo,
que vistos els mèrits contrets,
potser és el més merescut.