14.1.19 - 3 comments

DESIREIA


Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem els vailets pel poble
durant els calorosos dies de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat
amb qui no vaig arribar a entendre'm mai, 
i que fou el primer en dir-me vailet
ens estiràvem a terra amb en Fransiscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabria dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions
que haviem après dels llibres.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans
aquelles nits d'estiu a L'Estany.

 *

3 comments:

Francesc Puigcarbó Reixach,  oriundo de Sant Feliu de Codines, diminuta población encantadora en la Cataluña profunda. Gente trabajadora, reservada, austera y esquiva de la ostentación. Lugar de descanso de forasteros de la alta burguesía ansiosa y elitista. A él, que continúa entero, lúcido, risueño y con un autodominio que transparenta su fragilidad, nunca se le advierten esos síntomas. Él es poeta. Y un artista.

apabullado me has dejado. El poema se ubica en Santa Maria de l'Estany, actualmente l'Estany.

Qué paradoja. Porque ante tu verso blanco o libre o suelto, la apabullada siempre soy yo.

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)