5 comments:

Ostres, Francesc, aquest poema, amb el vers final: "mentrestant..., algú espera", me n'ha recordat un de meu, molt diferent en la forma però que potser té un fons ben semblant. En el meu, unes mans també esperen. Amb el teu permís:

ABSTRACCIÓ
Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen...

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors...

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor...!

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps...
Montse Marcer

Una abraçada, ja sense pasqua enmig.

Hola, poetes, és un plaer seguir des d'ací els vostres versos. Molt sincers en un cas, molt lírics en l'altre.
M'agradaria pensar com vosaltres, creure que algú espera, però crec que no, que l'espera sempre és imaginaria, idealitzada; en una paraula utòpica.
Tot i el meu pessimisme, no deixe de reconeixer que cal somniar, i no perdre mai l'esperança.

Francesc, ara sí que he acabat el post. M'havies pillat a mitges!!!

AH! com he vist el vídeo, pensava que ja estava tot.

Joana, jo també crec que l'espera és idealitzada, imaginària i que ja ningú m'esperarà mai més enlloc, però és precisament perquè necessitem el somni per no morir-nos en vida, que faig poemes com aquest.
Abraçades.

Eiiiiiii Montse, que jo sols generalitzava!!! I tant que necessitem del somni, n'es un element imprescindible per a recrear-lo!!!

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)