ANOARRA

Hi ha un instant, mínim com el batec d’una fulla, en què el silenci deixa de pesar i comença a respirar.

Un instant en què el buit ja no és buit, si no espai obert, cambra sense parets on el temps s’asseu sense pressa.

Allí, on no hi ha horaris ni mirades que reclamin, l’ànima es treu les sabates i descansa.

I descobreix que no necessita res més, que la companyia més antiga —ella mateixa— ha tornat a casa.

És llavors, en aquest precís moment, quan la soledat muda de pell, i esdevé solitud.

No absència, si no presència plena. No desert, si no llar.

Una llar sense sostre, sense claus, sense expectatives. Un lloc on ser és suficient.